Vigília de la Pentecosta. 23 de Maig de 20926
L’AIGUA I L’ESPERIT
Comentari a l’evangeli de la vigília de la Pentecosta.
Llegim a l’evangeli de la vigília de la Pentecosta un petit fragment del capítol 7é de l’evangeli de Joan (Jn 7,37-39) on Jesús es presenta com una font d’aigua viva i promet l’Esperit que rebran en un futur els qui creguin en Ell.
El text comença informant que Jesús parla el dia més gran de la festa dels Tabernacles. És important perquè en aquesta festa es celebrava un ritual amb aigua que serveix de marc ideal per les paraules de Jesús. A les primeres hores de cadascun dels set dies que durava la festa, s’organitzava una processó fins a la font de Guihon situada a la vessant sud est del turó del temple que vessava les seves aigües a l’estany de Siloé conegut per les seves propietats curatives (Jn 9,7). Un cop la comitiva arribava en aquell indret un sacerdot recollia aigua amb una gerra d’or mentre la comitiva anava cantant un text del profeta Isaïes: “Cantant de goig sortireu a buscar l’agua de les fonts de salvació” (Is 12,3). Desprès d’això la processó retornava cap al temple passant per la Porta de l’Aigua. Quan arribaven a l’altar dels holocausts donaven voltes al seu entorn cantant el salm 118. El sacerdot que portava l’aigua pujava per la rampa que hi havia davant l’altar i vessava l’aigua. Això era entés com una ofrena de libació que tenia un contingut profètic pel fet de representar que algun dia correrien aigües vives des de Jerusalem.
Les paraules de Jesús encaixen perfectament amb la situació: L’aigua que s’agafa de la font de Siloé que és una font de guarició esdevé símbol de Jesús que és la veritable font d’aigua viva a qui cal acostar-se. Les paraules de Jesús van acompanyades d’una cita de l’Escriptura i per això sorgeix la pregunta: Quin passatge de l’Escriptura es cita en el v. 38?. Les paraules citades per l’evangelista no recullen al peu de la lletra cap passatge de l’Escriptura hebrea ni de la versió dels LXX; això porta a imaginar quins passatges de l’Escriptura tenia al cap l’evangelista al moment de redactar el text.
Pot tenir la seva influència en el text el passatge que narra el que s’esdevingué durant l’Èxode (17,1-6) quan Moisès colpejà la roca i tot seguit en brollà aigua. L’església primitiva va considerar aquest roca com un prototipus de Crist que és una font d’aigua viva.
Un altre passatge important de l’Escriptura possible rerefons de 7,38 es troba a la segona part del llibre de Zacaries: “Aquell dia brollarà una font a Jerusalem: la meitat de l'aigua anirà cap a orient, al Mar Mort, i l'altra meitat cap a occident” (14,8). Aquest passatge tenia una particular importància en la festa dels Tabernacles.
El símbol del riu portant aigua de vida el trobem també a Ezequiel 47,1-11. Aquest text parla d’una aigua que surt del temple de Jerusalem i saneja tot el que troba al seu pas. Jesús seria la font d’aigua que corre com un riu de cabdal abundant permanent i inesgotable i que es font de vida.
Que l’aigua sigui símbol de l’Esperit Sant pot resultar estrany a la mentalitat moderna però no és així en la mentalitat hebrea. Fixem-nos que el verb “vessar” es fa servir tant per vessar aigua com per vessar l’Esperit Sant. Els rabins relacionaven l’aigua amb l’Esperit de Déu. A Midrash Rabba 70,8 es presenta l’aigua del pou de Jacob comparant-la amb l’Esperit Diví. A l’antic Testament un text del segon Isaïes resulta rellevant pel que fa a la comparació de l’aigua amb l’Esperit: “Abocaré aigua sobre el país assedegat, correran rierols per la terra eixuta. Abocaré el meu esperit damunt els teus fills. (44,3).
El passatge que llegim té els ulls posats al final de l’evangeli (Jn 20,22). El do de l’Esperit simbolitzat per l’aigua el donarà Jesús a aquells que el Pare li ha confiat desprès de la seva glorificació. El baptisme cristià pel qual els creients reben el do de l’Esperit realitza a la perfecció el lligam entre l’aigua i l’Esperit.
|
