Mirant el text, escriu Josep M. Solà
Diumenge 15 durant l’any
11 de juliol de 2010PODERS CÒSMICS
La ciutat de Colosses tingué una època de prosperitat degut a la indústria de la llana, el teixit la tintoreria. L’historiador cristià Eusebi creu que la ciutat fou destruïda per un terratrèmol, juntament amb les ciutats de Laodicea i Hieràpolis. El cas és que Colosses passà a la posteritat gràcies a un escrit que conservem en el Nou Testament: la carta als Colossencs. Durant alguns diumenges en llegirem fragments a la segona lectura. El text que pertoca avui és un himne a Jesucrist (Col 1,15-20), que en la primera part s’enalteix a Crist perquè en ell, per ell i per a ell s’esdevingué la creació; el cosmos té consistència perquè ell n’és el model i el cap. La segona part enalteix Crist en tant que ressuscitat; la seva resurrecció fa possible la reconciliació del món amb ell mateix, que és la plenitud divina.
Molts textos de l’Antic i del Nou Testament neixen com a resposta a doctrines, formes de pensar alienes a la comunitat a qui els textos van dirigits. En aquest sentit, la carta als colossencs comparteix la dificultat, amb molts altres textos bíblics, de no disposar dels referents i situacions, que han motivat l’escrit i que n’han de fer possible una correcta interpretació.
En el cas de la carta als colossencs, pel que es pot deduir de contingut mateix de la carta, sembla que un grup d’heretges vinguts de fora s’han instal·lat a la comunitat i pretenen imposar la seva doctrina, que ells anomenen filosofia (2,8). Quin és el contingut d’aquest doctrina?. Seguint les pistes, que trobem en la carta, aquests heretges pensen que hi ha uns elements del món anomenats trons, sobiranies, potències, autoritats, que estan en relació amb el àngels. Aquests elements dominen el cosmos i els éssers humans i regeixen el temps i els destins dels humans i exigeixen un determinat culte. Són poders intermedis entre el món material i el món diví o la plenitud que els éssers humans desitgen.
L’himne, en proclamar que Crist és el primogènit de tota creació, el posa per damunt de qualsevol tron, sobirania, potència o autoritat; aquests queden supeditats a la seva primacia. En dir que Crist és el primogènit es vol insistir en que Ell és el vencedor de la mort. Recordem que els primogènits hebreus s’escapoleixen de la mort en virtut de la sang de l’anyell. La victòria de Crist sobre la mort és victòria també sobre els poders, que dominen el cosmos. Vençuts aquests el món es pot reconciliar amb Crist.
En Crist resideix tota la plenitud. El terme es presta al malentès donat que era usat pels gnòstics. Aquests no identificaven la plenitud amb Déu. En aquest cas la plenitud entesa com a totalitat, perfecció, abundància, plenitud cal entendre-ho amb sintonia amb el sentit amb que en parla l’evangeli de Joan: “ De la seva plenitud tots n’hem rebut gràcia” (Jn 1,16).
La teologia, que hi ha continguda en aquest himne, que considera Crist en la seva relació amb el cosmos, és molt diferent de la teologia, que trobem en els sinòptics. Aquests es preocupen fonamentalment de les relacions de Crist amb la comunitat dels seus seguidors. A nivell de formulació teològica, abans de parlar del Crist còsmic, cal passar pel Crist present en petites comunitats cristianes, arrelades en llocs molt concrets i moments històrics molt determinats.
Diumenge 16é durant l’any
18 de Juliol de 2010USURPADORS
La Bíblia catalana interconfessional titula “L’aparició a Mambré” el passatge de Gènesi (18,1-10), que es llegeix a la primera lectura d’aquest diumenge, on tres personatges s’apareixen a Abraham i li anuncien que, abans no hagi passat un any, Sara, la seva esposa estèril, haurà tingut un fill. Aquest fill serà Isaac i gaudirà dels drets de primogenitura, anteposant-se als drets d’Ismael, el fill nascut de l’esclava Agar. Aquesta suplantació de la primogenitura no és només un estratagema literària per fer amena la narració, sinó que respon a un interès molt determinat: justificar la monarquia de David que s’imposa per damunt la monarquia vigent i constituïda de Saül.
Recordem que Saül és proclamat rei a petició del poble. Samuel adverteix que aquesta aspiració va en contra del reconeixement de la sobirania de Jahvè, l’únic rei. El poble entossudit manté l’aspiració, però la reialesa de Saül esdevindrà un fracàs polític. Tot i essent Saül rei d’Israel, Jahvè mana Samuel ungir David rei. La rivalitat i tensió entre Saül i David seran molt fortes, però David en reeixirà i la seva reialesa serà políticament un èxit i teològicament modèlica. L’ensenyament és clar : les iniciatives humanes preses al marge de la voluntat de Déu estan abocades al fracàs, però quan aquestes iniciatives són preses seguint el traç de la voluntat de Déu aconsegueixen l’èxit.
En els relats de Gènesi, que parlen d’Abraham, Isaac i Ismael hi molt en comú amb la història de David i Saül. El primer fill d’Abraham, Ismael, neix a partir d’un suggeriment (16,2), que Sara fa a Abraham, amb la bona intenció de, ja que ella és estèril, assegurar-li la descendència, a fi que es compleixi satisfactòriament la promesa divina. Ismael neix resultat de la iniciativa humana. L’episodi de l’aparició a Mambré ens fa veure que Isaac neix fruit de la promesa divina i serà d’Isaac que en vindrà la descendència d’Abraham ( 21,12). Les rivalitat de Saül i David queden reflectides en el text de Gènesi en les rivalitats existents entre Isaac i Ismael. Aquest, a instàncies de Sara serà expulsat del campament d’Abraham.
Els paral·lelismes queden perfilats : de la mateixa manera que la monarquia de Saül, sorgida de la iniciativa humana, resulta un fracàs polític, l’intent d’Abraham i Sara d’assegurar-se per iniciativa pròpia la descendència comporta que el fill que neixi, resultat d’aquesta iniciativa, no ostentarà la primogenitura. I la monarquia de David, impulsada des del designi diví serà un èxit, així com el naixement d’Isaac, esdevingut a partir de la promesa divina, obtindrà tots els drets de la primogenitura.
David va ser primer rei de Judà, més tard fou reconegut per les tribus del regne del nord, el regne d’Israel. Els textos bíblics fan un gran elogi del seu mandat, però segurament la seva política no fou tan universalment aplaudida com sembla. Els relats d’Abraham, llegits en la perspectiva de les històries monàrquiques, adquireixen un nou significat. Sorgiren com la propaganda política destinada a vèncer les reticències del qui no veien bé que David hagués usurpat la reialesa de Saül. De cap manera això havia de ser un problema si ja Isaac havia apoderat de la primogenitura d’Ismael. Res es feia estrany en les històries de la monarquia si el que passava era semblant al que havia esdevingut en temps dels patriarques, els indiscutibles avantpassats del poble.
Festivitat de Sant Jaume apòstol
25 de Juliol de 2010DEMANAR FAVORS
L’evangeli d’aquest diumenge ( Mt 20,20-28), festivitat de l’apòstol Sant Jaume, recull el passatge on la mare dels fills de Zebedeu demana a Jesús que els seus fills seguin l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra en el Regne, que Jesús ha d’establir.
No hi ha res de més humà i entranyable que una mare preocupant-se pel futur dels seus fills. Però, més enllà d’aquesta consideració, el fet planteja algunes preguntes, que ens han de portar a copsar les intencions de Mateu en la construcció d’aquest episodi. Per què no són Jaume i Joan els qui fan la petició a Jesús?; se suposa que ells, que estan en una relació més íntima i propera, pel fet de compartir dia a dia les trifulques de la predicació, són els més indicats per fer la petició. A més, són ja una mica grandets per no haver de dependre de la intervenció d’una mare. En el suposat que ells fossin incapaços per l’edat o per la falta de proximitat amb Jesús: per què no és el pare, el Zebedeu, el qui fa la petició?. Una demanda d’aquesta envergadura, un lloc de màxima dignitat en la cort reial, pertocaria fer-la al pare i no pas la mare, una dona. Recordem que, en temps de Jesús, la dona és una nul·litat, incapacitada, per tant, per qualsevol mena de tràmit administratiu i judicial.
Per què la mare? Mateu s’ha inspirat en un episodi de l’Antic Testament per redactar aquest passatge. Es tracta del text de 2 Re 1,15-17, on Betsabé demana a David el tron pel seu seu Salomó. Les dues escenes tenen paral·lelismes molt acusats. 1)Betsabé anar a trobar el rei; la mare dels fills del Zebedeu anà a trobar Jesús. 2) La prosternació. “Betsabé es va agenollar i prosternar amb el front a terra davant el rei” ; també la mare de Jaume i Joan es prosterna davant Jesús. 3) La pregunta: David preguntà: “Què desitges?”; Jesús pregunta: “ Què vols?” 4) La Petició. Betsabé demana a David que compleixi la paraula donada de fer seure en el seu tron Salomó;la mare dels fills de Zebedeu vol un lloc privilegiat pels seus fills en el Regne de Jesús. Fixem-nos que les aspiracions de Betsabé suposen anar en contra les aspiracions d’Adonies, un altre fill de David, que ja feia de rei abans de ser nomenat; les aspiracions de la mare de Jaume i Joan van en contra les pretensions de la resta de deixebles, que, com es veu posteriorment en el text, s’indignaren en conèixer les pretensions dels dos companys (v.24).
Mateu vol deixar clar que el que entenen els deixebles per Regne de Déu no és el mateix que Jesús. Al valer-se de la referència al regne de Salomó, Mateu vol mostrar que el que els ve al cap als deixebles en sentir parlar de Regne és la grandesa i magnificència del regne de Salomó. Aquest, a diferència del de David, més modest i en fase de construcció i consolidació, és un regne amb tot el seu esplendor. En tota la història de la monarquia d’Israel, el moment de màxima sumptuositat reial és el temps de Salomó. Construeix el temple i el palau reial, estableix una eficaç organització administrativa, es rodeja d’una cort magnífica i, sobretot, gaudeix un prestigi internacional inqüestionable com ho mostra la visita de la reina de Saba.
Evidentment el Regne de Jesús no va per aquí. Ha endevinat perfectament per on anaven les intencions de Jaume i Joan i per això els diu: “Els governants de les nacions les dominen com si fossin els amos” (v.25). Així ho feia Salomó. Tot seguit introdueix el correctiu, que ha de ser el distintiu, que caracteritzarà el seu Regne: “Qui vulgui ser el primer que es faci el vostre esclau”(v.27).