Diumenge 19 de juny de 2022. Festivitat del Cos i la Sang del Senyor.
EL DÉU ALTÍSSIM
A la primera lectura de la festivitat del Cos i la Sang del Senyor es llegeix un passatge del llibre del Gènesi 814,18-20) introduït, una mica forçadament, en les narracions sobre Abraham. L’interès de la lectura rau en la presencia de Melquisedec i la seva ofrena de pa i vi que la teologia cristiana ha entès com una prefiguració del pa i vi eucarístics.
Els fets que precedeixen l’aparició d’aquest personatge són aquests: una coalició de quatre reis orientals acabdillats per Quedorlaómer emprengueren una guerra de càstig contra cinc reis que s’havien rebel·lat i no pagaven vassallatge a Quedorlaómer. La batalla acabà amb una derrota aclaparant però resulta que entre els vençuts hi havia el rei de Sodoma i allí hi vivia Lot, el nebot d’Abraham. Així doncs, entre el botí que s’emportà Quedorlaómer hi havia Lot. Abraham en saber-ho emprengué una acció militar per alliberar Lot i vençé Quedorlaómer.
Quan el rei de Sodoma es trobà amb Abraham per agrair-li la victòria el relat fa que aparegui Melquisedec. El seu nom prové de la unió de dos termes hebreus, “melek” que vol dir rei i “saddiq” justícia. De Melquisedec es diu que és sacerdot del Déu altíssim (“elyon en hebreu). El terme prové de l’arrel hebrea “alah” que vol dir pujar ascendir, d’aquí que “elyon” es tradueixi per Altíssim. Era un déu principal conegut per molts pobles semites, entre d’altres els arameus, els cananeus i els fenicis. El seu culte estava molt estès. Segurament, degut a ser molt conegut i estès, el terme entrà a les Escriptures hebrees. Probablement “elyon” es va usar en el culte a Jerusalem en el temps anterior a David i per això fou acceptat posteriorment en la litúrgia d’Israel. Així el trobem en la forma “El Senyor l’altíssim (Sl 7,18; 9,2-3; 18,14; 47,2; 83,19; 91,1-2; 91,9;97,9); Eloim l’Altíssim (Sl 57,3); El (Déu) Altíssim (77,10-11;78,17-18).
“Elyon” era un déu principal, això consona amb el que diu el salm 97,9: “Perquè tu ets el Senyor, l’Altíssim sobre la terra, excels per damunt de tots els déus”. Val a dir que es va identificar “elyon” amb el Senyor, el Déu d’Israel. Així moltes de les prerrogatives de “elyon” són també les prerrogatives del Déu d’Israel. Del seu domini sobre la terra (Sl 83,19; 97,9) se’n dedueix que és el creador del cel i de la terra; ell garanteix la pervivència de la reialesa (Sl 21,7) i de les ciutats significatives (Sl 46,4; 87,5): protegeix al desemparat, és el seu refugi i baluard (Sl 57,3; 91,1.9); habita en els espais celestials (Is 14,14) I des del cel fa tremolar la seva veu (Sl 18,13; 2Sa 22,14); dominador del món se li deu lloança ( Sl 7,18; 9,2; 50,14;92,1); la rebel·lió contra la seva majestat es considera una ofensa insolent (Sl 78,17.56; 107,11).
De Melquisedec el text diu que era rei i sacerdot. Les funcions de de reialesa i sacerdoci van estar unides moltes vegades en la història d’Israel. David i Salomó exerciren funcions sacerdotals. De David es diu que, havent portat l’Arca a Jerusalem, va oferir un sacrifici: “Quan els portants de l’Arca del Senyor hagueren fet sis passes, David va sacrificar un toro i un moltó” i que “David va oferir davant el Senyor holocaustos i víctimes de comunió” (“ Sa 6,13.17). De Salomó es diu que el dia de la consagració del temple “El rei, i amb ell tot Israel, va oferir sacrificis davant el Senyor..... va oferir els holocaustos, les ofrenes i el greix de les víctimes de comunió” (1 Re 8,62). Alguns monarques asmoneus exerciren també de grans sacerdots (1Ma 13,42; 14,47). El text vol donar suport ideològic a la unió d’aquests dues funcions algunes vegades discutida en alguns moments de la història d’Israel.
Melquisedec és rei de Salem. En el nom d’aquesta ciutat s’hi ha vist una clara referència a Jerusalem, lloc on s’establí el tron de David. Melquisedec, així ho diu el salm 110, esdevé un referent per la dinastia davídica. El fet que Abraham pagui el delme a Melquisedec esdevé un estímul a que els israelites reticents a pagar el delme al rei davídic de Jerusalem ho facin. El relat fa que a través de Melquisedec s’estableixi un lligam entre les grans tradicions patriarcals i les de la dinastia davídica.
|
