Diumenge 4rt durant l’any 1 de Febrer de 2026
ESCOLLIR ELS FEBLES
Comentari a la segona lectura al 4rt diumenge durant l’any. A
A la segona lectura d’aquest diumenge llegim un fragment ( 1 Cor 1,26-31) de la 1a carta de Pau als Corintis on l’apòstol segueix amb el tema iniciat en els versets anteriors (18-25) on contraposa la saviesa del món i la saviesa cristiana, la saviesa de la creu que és escàndol pels jueus i absurd pels pagans.
En el fragment que ens ocupa Pau es dirigeix als qui han rebut la crida ressaltant que entre ells no hi ha gaires savis, ni influents ni de bona família. Déu ha escollit els qui són febles. El tema de l’elecció dels qui són febles no és un invent de Pau, el trobem a l’Escriptura. En el llibre del Deuteronomi, Déu ha escollit Israel el poble més petit en comparació a altres pobles més nombrosos i més poderosos que no pas ell (Dt 7,7.17-24) i li recorda que la prosperitat aconseguida no ha estat per la seva força i vigor sinó pel do generós de Déu.
El gran rei David, personatge cabdal en la història d’Israel és escollit entre els seus germans. Ell és el més petit i quan Samuel va a casa de Jessé per ungir el nou rei d’Israel, David està fora de la casa pasturant el ramat però és ell el qui és ungit perquè Déu no es fixa en les aparences (1Sa 16,1-13).
També el Servent del Senyor que “era menyspreat, rebuig entre els homes .... que el menyspreàvem i el teníem per no res” (Is 53,3) el Senyor el crida per fer-lo llum de les nacions ( Is 49,1.6).
Pau en afirmar que els dèbils i febles corintis han estat escollits per confondre la saviesa dels savis i els forts d’aquest món s’està referint a un punt fonamental de la seva doctrina segons la qual la crida a la fe és el resultat de la bondat misericordiosa de Déu i no pas de les obres de l’ésser humà ja siguin les bones per naturalesa, ja siguin les que deriven del compliment de la Llei.
Els corintis han estat cridats a viure en Jesucrist que és saviesa, justificació, santificació i redempció.
La saviesa de que parla Pau no és un conjunt de coneixements sinó un determinat tipus de comportament. No és la saviesa humana d’aquest món que Déu ha convertit en insensata ( 1,20), és la saviesa que realitza la salvació, saviesa de Déu que és Jesús mateix, Ell és l’expressió suprema de la saviesa de Déu, Ell és el Logos saviesa absoluta, infinita i plena de Déu. Jesús és saviesa perquè revela qui és el Pare. En Jesús el creient adquireix el ple coneixement de Déu. L’acte suprem de la revelació és la mort de Jesús a la creu: “El Messies crucificat, escàndol pels jueus i insensatesa pels pagans és poder i saviesa de Déu per tots els qui són cridats” (1,23-24).
Jesús és també la nostra justificació, concepte important en la teologia de Pau. L’ésser humà és justificat pel fet d’haver cregut e Déu. Aquesta justificació no es la paga obtinguda pel comportament ajustat a les prescripcions de la Llei sinó que és un regal atorgat per gràcia a tot aquell qui creu.
Estretament lligada a la justificació el creient viu la santificació. Aquesta és obra de l’Esperit de Jesús que viu en el creient i realitza en ell una obra de transformació que el fa semblant a Jesús model a seguir gràcies a l’Esperit. Allà on hi ha presència de l’Esperit es realitza la transformació total de la vida del cristià. Ningú no pot aconseguir la santificació amb l’esforç personal si no és actuant sota l’impuls de l’Esperit.
El creient experimenta també la redempció. Entenem per redempció l’alliberament d’un captiu per mitjà del pagament d’un rescat. Pau presenta la mort de Jesús com un fet que redimeix la humanitat. Aquesta havia quedat captiva pel poder del pecat i aquest poder tenia esclavitzada tota la humanitat. La humanitat esclavitzada només podia ser alliberada per un contrapoder superior i aquest és el poder que té la mort de Jesús a la creu.
|
